L’APORTACIO IBERICA AL BAIX LLOBREGAT

MARTORELL
A l’edifici de l’Ajuntament de Martorell hi ha una llegenda que diu: “TELOBIS AD FINIS MONS ORCOS MURO SOREIS” (Telobis està escrit en grec) i fa referència a una suposada “ciutat del final” ja que ‘telos’ en grec vol dir “final” afegint-hi un sufix ibèric ‘-bi’en forma grega ‘bis’ equivalent a ‘polis’. Segueix la llegenda “...al final de la muntanya on està el mur del diable”. El “mur del diable” era el nom que els romans donaven al ‘limes’ insinuant que més enllà d’aquesta frontera hi habitaven els bàrbars.
Aquesta és una llegenda romàntica del segle passat, basant-se en la creença que el poblat de ‘Tolobi’, anunciat per Mela a la costa, podria identificar-se com a Telobi a Martorell ja que el geògraf Ptolomeu també transcriu com Télobi a una ciutat cap a l’entorn de Lleida. Sobre aquesta última població, el lingüista Joan Coromines diu que en realitat seria una altra Tolobi que coincidiria amb el poble actual de Tolva, entre Pont de Muntanyana i Benavarri.
El radical ‘tolo’ és ibèric i està escampat arreu, per exemple, Tolosa i Tologes. Per a Ptolomeu, d’origen grec nascut a Egipte i ciutadà romà, no hi va veure diferència entre ‘telo’ grec i el ‘tolo’ ibèric.
A tall d’anèctoda, en uns mapes de rutes i d’interès turístic que el diari “La Vanguardia” va distribuir, a Martorell la denomina “antiga Velobis”.
Mela, el geògraf hispano-romà, descriu els noms de determinades ciutats petites del litoral, dites ‘parves’, i que van des de l’Escala, anunciada com ‘Scala Hannibalis’, fins a Tarragona, la ‘Tàrrako i Kese ibèrica’ que són: Blandae, (Blanes); Iluro (Mataró la ‘Ilturo’ ibèrica- en realitat és Cabrera); Baetulo (Badalona la Baitolo ibèrica); Bàrcino (Barcelona la Bàrkeno ibèrica); Subur (que proposo que és Sant Boi) i Tólobi ( la “asignada” a Martorell i que crec que es tracta de Calafell).
A Calafell es va trobar un important poblat ibèric, que avui en dia està recreat per al turisme. Tolobi és segons Mela, la ciutat de la costa que, anant cap Tàrrako, vé desprès del Llobregat, de Subur i del riu anomenat ‘Maios’ (en aquest tram l’únic riu que hi ha és el Foix). Això coincideix amb el poblat ibèric de Calafell.
No es pot dir que Martorell sigui un topònim d’origen ibèric. Tampoc s’hi ha trobat restes ibèriques. Era, doncs, una avançada militar romana que protegia, en un primer moment els límits, i on es devia d’establir una mena de població de suport de manteniment i construcció, pensem que es va aixecar el famós pont sobre el Llobregat, el pont romà del “diable”. La població i la muralla estaven arrecerats en el tomb que fa l’Anoia en el seu aiguabarreig amb el Llobregat. Era un lloc de control del pas del Congost.
Aquest indret, per ell mateix, no seria bo per a un hàbitat ibèric on les inundacions i invasions eren sovint. És el pas natural d’entrada i sortida a través del Congost. Els assentaments ibèrics estaven dins de la vall del Baix Llobregat, on s’han trobat nombroses restes arqueològiques. Riu amunt, la toponímia confirma, també, poblacions amb noms d’arrel ibèrica. Per ex. Olesa.
El nom de ‘martyri’ com a sinònim de “cementiri” donat a Martorell, està ben fonamentat per Joan Coromines per les moltes batalles que en el passadís, el ‘forus’ del riu, hi devien tenir lloc al llarg del segles. Era el camí que procedent d’Igualada per l’Anoia estava vigilat pels castells de Gelida, de Castellvell de Rosanes i pel castell de Rocafort a sobre mateix de Martorell.
Gelida, Rosanes i Rocafort tenen la mateixa etimologia: Gelida, procedent de l’àrab, estudiat el topònim per en Coromines, vol dir “fort, robust” i també, segons Coromines, Rosanes procedeix d’un documentat Rodanes que segons aquest filòleg és un nom pre-romà que podria venir d’un precelta el qual indica el color vermellós de les seves penyes. De la mateixa manera, com a “rodanes” es coneixien les penyes del castell d’Eramprunyà.
Així, doncs, estem parlant de “forts”, penyes i roques. També, el nom antic de “rodana”, procedent d’una arrel ‘*rota’ podria procedir de l’iber. ‘Rota<arrota<arruta’. En basc ‘arroil’ vol dir “penya-segat, timba”; ‘arrobi’ “pedrera”; i ‘arru’ “barranc i també congost”.

EL BAIX LLOBREGAT
Ptolomeu va establir que “els laietans tenen la ciutat riu amunt (Laietanon mesogelos polis Robricata)”. També Ravennate parla d’una “Rubricati civitas”. Sabem que el mapa d’Hispània que es va confeccionar en època d’Estrabó no s’ajusta a la realitat, encara que sí aproximadament, per això no coincideixen les latituds i longituds fetes per Ptolomeu de les ubicacions de les ciutats respecte a les actuals. Segons ell, la ciutat dels laietans estaria a l’alçada de la Manresa actual. Però aquesta ja era coneguda com a Minorisa. S’observa que els paràmetres indicats per Ptolomeu donen unes distàncies més grans dins de territoris petits contemplats. És per això que Subur la van fer coincidir amb Sitges ( en la mateixa època romàntica) quan pel seu nom, sembla fer referència a una construcció de fusta, del substrat ‘suro’ i el basc ‘zur’ “fusta”. Es tractaria, doncs, d’un pont o d’una drassana. El candidat podria ser Sant Boi, vegi’s Pont de Suert i Sort, però no s’hi avé segons l’especificació de Mela. Nogensmenys, l’antic Cervelló, aleshores prop de St. Boi podria ser la localitat del pont sobre el Llobregat en aquella part tan estratègica. En altres contrades, el riu Cérvol (Vinaròs) era Sorobi i la Pobla de Cérvoles era Sorboles, on es troba l’arrel ‘sor’ de “fusta” possiblement d’un pont. Subur, llavors seguint a Mela, s’escauria que fos Darró o Arró a Vilanova i la Geltrú, on havia estat una important ciutat ibèrica comercial i marítima segons les darreres troballes arqueològiques, aleshores Subur es referiria a una drassana. En basc ‘subil’ és “tronc”, “estella” i ‘astillero’ és el nom castellà que designa la construcció de vaixells. A l’edat mitjana les naus eren dites “llenys”.

En el Baix Llobregat, a ambdues ribes del riu es troben escalonats una sèrie de poblacions ibèriques: El puig Castellar, el turó de St. Antoni i el turó de St. Ramon al marge dret del riu. El puig Madrona, Sta. Creu d’Olorda i la penya del Moro a la banda esquerra. Un dels braços del Llobregat en arribar al mar passava per la part sud de Montjuïc on desguassava en els aiguamolls que formaven l’antic port de Bàrkeno o de Laiez, el poblat del qual estava situat a dalt de la muntanya.

El descobriment a St. Boi dels banys romans, han permès veure que hi havia un port fluvial. Des d’aquest i amb barcasses apropiades, segurament estirades amb sirgues, portaven mercaderies fins al port de Bàrkeno o Laiez on se distribuïen arreu de la mediterrània. La quantitat d’àmfores trobades demostren l’activitat comercial que s’hi feia.

A la penya del Moro, St. Just Desvern, s’hi va trobar un plom amb escriptura ibèrica. Un dels morfemes ibèrics que hi apareixen diu ‘’ildursu’ on es fa referència a una població.

Alguns poblats ibèrics prenen el nom d’ ‘Ildu’ o ‘iltur’. A Llorca (Múrcia), per exemple, i a Andújar (Còrdova), portaven el nom ibèric d’ Ilturka. En el cas de Llorca veiem com ha evolucionat l’arrel ‘iltur-’ a ‘llor-’.

El curs d’un riu en iber és ‘bai’ i l’aigua, forma en què també se denomina un riu, és ‘olo’. Exemple el cas de l’Aiguadora. Tenim Bàitolo, Badalona, junt amb el Besòs ‘*Baisoko’ (estudiat per Coromines), Bàikula que seria Roda de Ter (escrit en llegendes monetàries). Baites, el Betis, Baitin, el Miño, i el Maios descrit per Mela entre Subur i Tólobi seria Baios, l’actual Foix. Estrabó fa esment a noms dels rius que duen el nom d’ ‘olea’, el mateix Ebre l’anomenen ‘oleum flumen’ i, evidentment, no es tracta d’oli sinó d’aigua. Noms de poblacions porten aquest radical: Olesa, Olot. Els determinatius ‘tolo’ han donat “toll’ i noms de ciutat com Tolosa, Toluges i els antics Tòlobi i Bàitolo.
La “Rubricati civitas” de Ravennate, en el sentit de “ciutat del riu”, tindria com a base ibèrica ‘*olo-ber-gate’.(Llo-bre-gat. Vegi’s Llo-bregós>Riu-bregós. Riu Bergantes –Matarranya- Loberkin – Llavorsí –Noguera Pallaresa). En llatí hauria donat ‘rivo bregate’>Rubricate. ‘Ber’ vol dir “el cap, principal, el major” La “polis Robricata” de Ptolomeu vindria escrita en el plom de la Penya del Moro de Sant Just Desvern on resa “Tolor Ildursu” “La ciutat del Riu o del Toll”.
Coromines comenta en la seva obra que Meyer Lücke ja trobava a mancar la memòria d’un nom més antic pel riu que un Rubricatus llatí donant-li un sentit de “vermellós”.

ANOBIS
Hi ha una altra població, dins de la nostra geografia, que porta el sufix ‘-bi’: Anobi, llatinitzada o hel•lenitzada Anobis per Ptolomeu, que correspondria a “ciutat d’Ano”, i que proposo identificar-la com la “ciutat de l’Anoia” i ubicada cap a Igualada a l’entorn del castell que està al costat del riu. A Vilanova del Camí, no fa gaire i com a conseqüència de les obres de l’autovia, s’ha descobert una ceràmica escrita amb caràcters ibèrics. ‘Ana’, ‘ano’ recorda la cova d’Anes a Prullans i de Sant Aniol d’Aguja (anaguja) on hi canals i balmes. El riu Anoia passa per dessota la Cinglera del Capelló on hi ha el famós Abric (balma) Romaní prehistòric. Anobi seria “la ciutat de la balma”.

SERRA DE L’ATAIX
A les muntanyes que cauen sobre el Congost, el ‘Finis Mons’ romà, s’anomenen ‘Serra de l’Ataix’. No he trobat l’etimologia en l’Onomàsticon, però a Llíria (València) existeix la rambla de l’Ataix. Llíria va ser un focus de cultura ibèrica produïda pels seus habitants els edetans. Més endavant, però, fou arabitzada.
El Llobregat, del Baix Llobregat, va ser, durant un temps, frontera entre els alarbs d’Al-andalus i el regne franc de la Marca Hispànica. Els noms de lloc procedents de l’àrab sovintegen junt amb autòctons precedents, per exemple, Sant Boi, el proposat antic *Sorbelló, va ser Alcalà del Riu (*al-qala ta wad). El mateix nom del Garraf sembla un híbrid. R. Menéndez Pidal el compara amb Garray (Sòria) d’origen basco-ibèric i no està gaire lluny del terme ‘garraf’, “garriga i garrotxa”.
El Sr. Morán Ocerinjáuregui va trobar documentació per la qual el poble de St. Vicenç dels Horts es deia Garrosa nom que té ressonància basco-ibèrica, (vegi’s Garòs a la Vall d’Aran) això abans de que se’l conegués com “Els Horts del Comte” . Nogensmenys, els partidaris de l’àrab sostenen que en el nom Garraf hi veuen l’arrel ‘ghar’ àrab que vol dir “cova”.
‘Ataix’ crec que és àrab i està relacionat amb el ‘tasco’ castellà, d’origen incert segons el diccionari Larousse i que forma el verb ‘atascar’ “embussar”, però que s’hi avé amb la idea de “contenir, evitar, aturar” ‘tas-sejjeh’ en àrab, i que s’ajustaria amb la idea d’impedir l’entrada de gent enemiga.
El suggeriment ibèric d’aquest topònim, vindria donat atenent l’arrel basca ‘ate, ata’ que vol dir “porta” i ‘egi’ “vessant de muntanya o muntanya”. Els topònims que tindrien d’origen ‘egi’ deuen estar amagats dins d’orònims com “aguts, agudells, agudes” com és el cas d’Égara (Terrassa) “civitas ad monte agudo” (La Mola de St. Llorenç). A la Cerdanya, però, romanen com “Eguils” i “Éguet”. ‘Ataix’, en cas de ser iber, es compararia amb un ‘*ataégik’ basc, que s’hauria palatalitzat donant ‘*atàgec’ i d’aquí Ataix, amb el resultat de “la muntanya de la porta”.


UNA MOSTRA D’ESCRIPTURA IBERICA

BILOSTIKEIAR

Escrit sobre ceràmica trobat a Rubí. BILOS TIKE IAR “El lluitador Bilostike”. ‘Bilos’ “braçalet”, “anella” “virolla” ‘en vilo’. Personatge guerrer que mostra la seva condició lluint el braçalet. ‘Ihar’ en basc “lluitar”.

Antoni Jaquemot

Revisió Març 2008

BIBLIOGRAFIA:
España y los españoles hace dos mil años. Antonio García y Bellido
La romanización José María Blázquez
Guia Diccionario “Ikas”. Euskera-castellano, castellano-euskera C. de Echenagusia i X. Peña
Diccionario general castellano-euskara, euskara-castellano X. Gereño
Maltese Paul Bugeja
Nueva Enciclopedia Larousse
Onomasticon Cataloniae Joan Coromines
Corpus Nummum Hispaniae Villaronga
Medallas Autónomas de España A. Delgado
Monumenta Linguarum Hispanicarum. J. Untermann
Butlletí de la Socitat d’Onomàstica núm. 84 – Garrosa Morán Ocinjàuregui
Serra del Collcerola Xavier Coll